Preguntes freqüents

Som conscients que el recurs residencial ha de ser l'última opció per atendre una persona gran. Una persona ha d'estar al màxim temps possible a casa seva, al seu entorn, amb la seva família. Quan la balança es descompensa en relació al risc d'accident a domicili, mala alimentació, mals horaris, mal control de medicació, preocupació, angoixa, claudicació ... dels familiars...; en aquest moment és necessari l’ingrés per una millor atenció a la persona.

És una decisió molt difícil, no s’està mai preparat i apareix el sentiment de culpa. Passades algunes setmanes o mesos, tot es veu diferent, hi ha un procés d’adaptació tant per l’usuari i la seva familia com pel personal.

Una adaptació a un centre residencial és sempre una adaptació a 3 bandes per part de l’usuari, de la família i del centre. Durant aquest temps tots 3 ens anem coneixent; l usuari ha de  conèixer el funcionament del centre, les relacions de convivència amb altres companys i amb el personal, la família no només ha de fer el seu propi procés d’adaptació sinó que també acompanyar i entendre el procés del familiar, el centre també anem entenent les preferències en menjar, participació, habilitats socials, iniciatives, comportament,…

Durant el temps d’adaptació no podem fer les valoracions i conclusions abans d´hora, hem de deixar passar aquest període per poder valorar si el centre cobreix les necessitats i les expectatives que s’havien dipositat en ell.

Durant aquest procés, per part del resident apareixen factors estressants que dificulten l’adaptació, com són:  la sensació de no saber quin és el seu lloc, no saber què fer, pèrdua d’identitat personal, tendència a l´aïllament, ruptura de l’estil de vida anterior, s´entra en una etapa de dol, pèrdua relacional i canvi en la quantitat i forma de interaccionar amb les persones significatives, sentiment de soledat.

Factors  positius que ajudin i contraresten als factors estressants com són:  importància que no se senti enganyat en l´ingrés, és bo que sigui coneixedor del que passa i si la situació cognitiva ho permet és bo que sigui conscient del què passa, que entengui la situació i el què significa; un altre factor positiu és mantindre contacte freqüent amb els familiars, contacte de qualitat (recordant moments feliços, divertits…), fer-los coneixedors de la vida diària de la resta de familiars (escola dels nets, feina, amics…); evitar explicar preocupacions externes que ells no poden gestionar o implicar-se i només els hi pot causar impotència i preocupació; importància de la comunicació, necessitaran explicar com es senten, les pors, el que no els agrada…. Com a familiars s´ha de fer una escolta activa, sense magnificar les problemàtiques que puguin sorgir, sinó derivar als professionals del centre quan calgui per poder-les treballar.

Poc a poc, els mateixos usuaris comencen a verbalitzar frases que ens demostren que l´adaptació va per molt bon camí, com són: voldria estar a casa, però sé que no pot ser, aquí estic bé,  avui una senyora ha fet o ha dit … , estigueu tranquils fills, tal dia no vingueu perquè estem fent una activitat, la meva companya de taula es diu…,  al tornar d´un passeig: ja arribem a casa, marxeu que trobareu molt transit a la carretera i jo aquí estic bé.

Aquest procés d´adaptació per part del familiar també és molt dur (sovint més que el propi usuari), apareixen molts dubtes com per exemple; si era el moment adequat, si encara podria haver estat al domicili, sentiment de culpa per abandonament, necessitat d´estar i saber el que fa en tot moment….

Per ajudar en aquest procés també és important que es busqui recolzament, es pugui comunicar amb la resta de familiars, amb el mateix usuari i amb els professionals del centre; que es miri objectivament i racionalment el que s´ha pogut millorar en el dia a dia de l’usuari ( alimentació, higiene, soledat, estimulació, risc d´algún tipus d´accident domiciliari,….)

decisió i ha estat molt dur els dies de preparació i les primeres setmanes al centre, però ara el veig bé, el veig tranquil, ha valgut la pena fer aquest pas tant dur emocionalment, potser fins i tot  no hagués anat malament haver-ho fet abans.

L’adaptació al centre és un procés complex i llarg que es podria dir que passa per diferents etapes: preparació/ pre-ingrés, ingrés , adaptació i posterior integració a les dinàmiques del centre. És important que una vegada es decideix que la opció d’ingrés és la més necessària pel familiar, es faci una preparació tranquil·la, segura i amb passos ferms, així ells també se sentiran més segurs; i una vegada està al centre és quan es comença plenament amb el procés. Aquest procés pot ser mes o menys llarg dependent de la suma de diverses circumstàncies: de cada usuari, cada família, pors, grau de deteriorament cognitiu,….

La nostra residència disposa places privades i places públiques/col·laboradores/de servei (físicament no es diferencien, només a nivell administratiu). 

La plaça privada té un cost de 1850 euros i la gestió la fem des del centre.

Una vegada es té reconegut el grau II o III de la Llei de Dependència es pot tramitar l'ajut econòmic vinculat a residència (PEV)  per pagar la plaça privada a l’espera de la pública. Una vegada ja s'ha fet l'ingrès al centre, ens coordinem amb Ajuntament i Consell Comarcal per a la seva gestió i càlcul de l'import.

Amb el grau II o III ja es pot estar en llista d’espera per a la plaça pública. Ens coordinem amb la Generalitat per a la seva gestió i càlcul de l'import. (La plaça pública no representa la gratuïtat del servei sinó que es calcula en funció de la capacitat econòmica de l’usuari).

Hi ha molts centres, tots ells amb característiques i perfils més o menys similars però amb petites diferències. Segurament no es tracta de visitar tots els centres de la zona amb l'objectiu de diferenciar les bones residències de les dolentes, ja que és una observació i vivència subjectiva.  Del que es tracta és de trobar el centre que cobreixi millor les necessitats del familiar, amb el que s'ha sentit agust, acollit, amb el que t'has pogut imaginar el familiar allà, ...  Alguns aspectes a tenir en compte son: centre gran o petit, amb jardí o sense, al poble o ciutat, cuina pròpia o no... però segurament dependrà molt més de les sensacions que s'hagin tingut amb la relació durant el període informatiu.